A tu potser no cal que t'ho diga perquè ja saps quan el vas conèixer, però a la Mònica li hagués agradat saber-ho, i no anem a deixar-la fora perquè sí; i a més ella sap més de tu que no tu d'ella, i això és una cosa que m'he proposat d'arreglar. Aquell matí no t'hagueres alçat del llit, vos havíeu gitat tard perquè la teua cosina et va insistir en què baixàreu a la cremà, i ja sabies què era eixir de festa amb l'Arnau. Però ell estava esperant-te al carrer, i els rossegons de nadal que et llançava contra el finestró deien que feia ja una estoneta que esperava. «Hòstia Mariana, que són ja huit i mitja... Va, puja!».
T'encantava agafar-lo fort per la panxa mentre baixàveu fins al pla amb la moto apagada. Ara ja no saps per què, perquè no t'agrada extrapolar situacions en el temps, però aleshores t'aferraves a ell perquè la fredor del matí no et pegara tant a la cara. La caseta on més l'oncle que l'avi d'Arnau guardaven els aparells per a llaurar no et va semblar un motiu suficient per fer-te eixir de la calentoreta dels llençols, i supose que ni la joventut ni les hores potenciaven cap fricció física més enllà dels besets aglutinants que li donaves. Tot i això, semblaves apegalosa, sobretot per la dificultat que va tindre l'Arnau per dir-te "Eh... espera't un moment. T'he de mostrar una cosa". I quan va traure d'aquella manera tan litúrgica els tres canyamons, i els va colgar acuradament dos centímetres sota el substrat de terra te'n vas riure. «Però... què fas ara? Em fas quedar amb tu a les huit del matí per a vindre i clavar dos llavors dins els testets?».Arnau et va pregar silenci, «Observa i pensa». «Però què coi dius Arnau?». «Sssh. Mira».
I el vas mirar durant uns moments, amb els ulls més negres del món fixats en aquell test que anys enrere pintaria la Manela, abans que li caiguera el pèl per la quimioteràpia i els ulls se li feren morats del dolor. En aquells moments recordaves quan jugàveu els tres junts pels bancals, botant marges, mentre les vostres mares treien la mona. I sense voler-ho, amb el cap girat cap a l'esquerra, vas deixar relliscar els minuts tal i com t'havia demanat l'Arnau.
«Què esperes veure?» Els nervis, que t'inflamaven, ara sí que els recordes, estan latents, de fet hi ha alguna cosa latent encara que t'imbueix, com a mínim, a l'agraïment. I aquell dia, ben bé que ho saps, va volar tot per l'aire; els metges, quan t'interroguen sentaran les bases de l'esquizofrènia just en aquell dia, en aquell bell moment en què unes plantes naixien i tu començaves a familiaritzar-te amb la paraula oncologia. Li vas irritar la galta amb aquella palmada. Els cavallons del bancal no t'ajudaven gaire a la fugida, com si la terra intentara sempre asserenar les passions, calmar l'embranzida.
Això, en una fugida com aquesta es veia vindre, fins i tot és una cosa que la Mònica ja intueix. El que potser no sap és que en aquells moments pensaves la Manela entre els llançols de l'hospital, com després la veuries, amb les molles de pa entre els llançols perquè no el tastava i ho escampava tot; tampoc sap que Southampton anava a creuar-se a la teua vida just en aquells moments en què al cap s'entremesclava una sensació estranya, a meitat camí entre la por que produeix l'odi i les ganes absolutes d'ajudar. El que tu no, però Mònica sap del cert és que això es diu frustració; i te la va arrencar un anglès amb un Golf amb el volant a la dreta.
En realitat no va ser res que t'impedira res, no va ser catastròfic, encara que ho volgueres després, sols era la vergonya. Dos tipets amb cara racial d'anglosaxó et van ajudar a alçar-te de terra, bruta -i, horror! les calces verdes esgarrades- i amb una petita ferida al peu dret. No vos entenieu massa, per molt que ho intentares dissimular amb els teus okeys que no entraré a valorar, i et van dur com calia, al centre de salut. Diagnòstic metge: visita un fisio, caminaràs abans i millor. Potser la Mònica es plantege per què no et vas mostrar més estranya, més fosca amb aquells desconeguts, però si ni tu mateix t'ho vas plantejar s'haurà de quedar amb les ganes de saber què hauries pogut pensar i no vas fer. Hauries, per exemple, d'haver demanat pel nom dels estrangers, saber d'on eren potser, de Southampton. Hauries pogut endevinar, si t'hagueres fixat, que un dels dos estava promés, o això deien els codis que deien que un anell al dit implica un lligam amb tercers. Però no t'hi vas fixar, només et vas deixar endur per aquella esquena ampla, amb eixa barbeta de dies que et deia que don't worry, que you can carrie on.
No seria fins dies després, mentre posaves el pitet a l'oncle Pere que vas tornar a sentir aquella veu quan entrava a l'estanc. «Emm... poco español, sorry. Do you have a Philip Morris box?». La tia Amàlia li va espetegar que no, que tornara l'endemà que li venien les comandes noves, que allà estaria la seua caixeta de tabac. D'on havia après a entendre català l'Ethan, Mònica? O era ta tia la que havia invertit diners i matrícula en l'escola oficial d'idiomes? Independentment d'això l'individu l'endemà es va presentar de nou a l'estanc, amb la seua bitlletera en regla, i unes ganes horribles de fumar. Es va sorprendre de veure't rere el taulell, tu també el vas conèixer i li vas fer un somriure de bat a bat. Es va presentar, aquell dia sí, dient que bon dia de nou, que si t'enrecordaves d'ell i del seu amic Ethan, que es deia Brian i que si volies anar a fer un te amb ells, que s'havien de disculpar per la ferida que tenies a la cama. Aquesta part de la història Mònica ja la coneix una mica més, i com ja sabem, el detall és una cosa de flamencs i d'en van Eyck i no de seguidors de la Commonwelth.
